Quart infant del matrimoni format pel Dr. Simon Pons, originari de Corbera, i Antoinette Trainier de la casa Samsó d’Illa, la Simona neix a Illa el 18 de gener de 1898. L’ainat, en Josep, ten dotze anys; L’Enric, onze; la Magdalena, sis.
Com a caganiu, la Simona es beneficia de més indulgència, sobretot del pare vençut per la gràcia de la criatura, i coneix llargs períodes de filla única mentre els germans són a Perpinyà, al col·legi, i la germana, en pensió al convent. Com a filla d’Illa també, nodreix la seua sensibilitat primera als mateixos paisatges que el germà gran: l’univers arrecerat dels carrerons de la vila vella, amb l’aigua que corre pels carrers, el rajar de les fons, els recs i canals dels horts del Riberal, més enllà el secà ocre de les garrigues i les barroques columnes dels terrers. I les pageses adregades a conrear l’hortalissa, com aquella Elisa d’en Jan, que « sabia d’un cop d’aixadó fer entrar l’aigua de l’embega dins els cavallons de terra sorralenca » i li oferia « qualques brots perfumats d’alfàbrega i d’herba d’amor ».
Els germans, els retroba en temps de vacances, de passejades nocturnes pels carrers foscos del vell Illa. Misteri i mitja basarda. Por i benestar de sentir-se protegida. Ella se’ls bada. Sobretot en Josep, encara no Sebastià, que sap històries tan encantadores: la de la princesa tancada dins la torre de Casanoves, més enllà de la Tet, o històries naturals, com la de l’escarbat i del brot de menta, blau lluent sobre verd vellutat, observats al camí del Tuire. Moments privilegiats en què una nineta de sis anys pressent la poesia guiada per un germà de divuit que ja ha fet més que assajar-se a l’escriptura i que es vol « home de lletres ».
Després de l’escola primària pública a Illa, la seua educació continua fins als setze anys al convent de Portbou on s’ha refugiat la congregació de benedictines ensenyants de Tolosa. Tot s’hi fa en francès i s’hi fomenta un patriotisme ben tricolor. Mes, allà, un tema líric neix que ignora son germà: l’aparició primerenca dels ambients marítims. Per a Pons, el mar s’incorpora poc i tardanament a la poesia. Per a Simona Gay és un dels temes familiars, a més d’Aspres i Riberal. A Portbou, on tanmateix passava més temps reclosa al convent que vora mar, hi adquirí la familiaritat amb el « silenci blau » de la « marinada », entretingut més tard pel turisme estiuenc.
Al convent, hi aprèn també a confiar-se a les mans del Senyor. Comença la pràctica de la redacció del dietari que continuarà, amb manquances, durant tota la seva vida; escrit en francès, llevat d’una o altra rauxa catalana. Li és una ajuda espiritual que li fa veure més clar en ella mateixa, valorar la conformitat cristiana dels seus actes i dels seus pensaments.
El retorn a Illa a l’estiu del 1914 és immediatament marcat per desgràcies. Sense les companyes i el suport espiritual del convent se sent perduda. La gent d’Illa amb qui s’ha de fer, els minyons sobretot, li sembla fada i vulgar. Li manca el seu germà gran apartat per discrepàncies familiars que hom s’havia aplicat a amagar-li a ella, la més petita, i que només coneix en versió dels pares. Més tard, en el seu dietari de l’any 62, dirà com li reca de no haver pas endevinat llavors quin drama era, tant per a la mare com per al fill, d’haver renyit: « Quin patir quan vas marxar. Tenia 14 anys i el meu univers d’infant s’esboldregava ». El torna a veure amb molta emoció a la fi de juliol, quan, ara mobilitzat, ven a dir adéu als pares, abans d’anar-se’n a la guerra; com l’Enric, l’altre germà tendrament estimat.
Quan al cap de pocs mesos en Josep és fet presoner, és a la Simona que demana d’enviar-li « un vell exemplar de Virgili » que el sostingui en captiveri.
A la tardor, mor sa germana Magdalena, després de moltes sofrences. La Simona n’és aterrida.
En 1917, quan mor la Carme, la primera filla de son germà Josep i de la ignorada Helena Soler, la Simona, superant els entredits familiars, assisteix, sola dels Pons, a l’enterrament de la criatura.
La guerra ha cridat els homes vàlids; el Doctor Pons resta sense cotxer: la Simona, que mentrestant ha obtingut el permís de conduir, li fa de xofer per les carreteres ensotades de garriga i d’Aspres.
Mes aquesta minyona espavilada, la llibertat de la qual espanta un bri els pares, és també filla obedient. Accepta de casar-se amb en Léon Gay, cosí seu que li porta disset anys. És magistrat, fa carrera França amunt. Ella, s’arriba a persuadir-se que fa un casament d’amor.
D’ara endavant serà Simona Gay, segons el costum francès, tant en la vida com en poesia. Ben pocs escrits seus sortiran amb el doble patrònim, i encara sense que es pugui saber quina responsabilitat hi té la mateixa autora. Les autores rosselloneses coetànies guarden, per escriure, el nom de l’home iniciador, o el fan seguir. ¿Què serà aqueixa singularitat de Simona Gay en el panorama literari femení nord-català del seu temps? ¿Signe d’acceptació del seu destí d’esposa? ¿Afirmació d’una voluntat d’autonomia literària?
L’enyorer del país l’incita a escriure en versos catalans, ella que tenia ja aquell costum de la confidència al dietari, en una prosa que arriba a ser poètica, i una pràctica escolar del metre regular.
Els fills arriben aviat: l’André en 1918, la Jacqueline (més tard Jaumina o Jaumeta) en 1923. Si són una font d’inspiració, com ho revelarà el primer recull, també constitueixen un llast feixuc. Moltes preocupacions passarà abans de desfogar sus del full blanc les emocions de forma rimada. Mes malgrat tot, tossudament, en les hores sostretes al repòs, la senyora Gay s’hi dedica. També tornen els estius i les benvingudes vacances al país: Illa, Cotlliure i Oleta, llocs on els Gay tenen casa.
Aleshores, a partir de la tardor de 1917, comença per a la jove rossellonesa una vida mundana afalagadora, a Pontoise, Reims, Versalles, París successivament, fins al 1940. S’hi celebra la seva bellesa, la seva intel·ligència, la seva vivacitat comunicativa, diu la seva filla en un commovedor homenatge, afegint: « hagués pogut complicar-se la vida », al·lusió púdica a unes possibles temptacions a les quals la Simona, dona de seny encara que semblés tenir pardalets al cap, sabé resistir-se, com se’n faran ressò algunes composicions poètiques.
Així és com el 4 d’agost de 1926 assisteix, enmig de pelegrins i personalitats literàries, a les festes del coronament de la Verge, a Font-romeu. Una ressenya precisa l’ambient d’exaltació religiosa i poètica que presidí la festa i degué encantar la Simona, i alhora dóna una idea del panorama de la literatura nord-catalana del temps: « La littérature était représentée par… (segueix una llista d’homes entre els quals molts escriuen en català: Bonafont, Amade, Pons, Grandó, Garcés) ainsi que par Mmes. Isabelle Sandy, la puisante romancière, Marie Barrère-Affre, Doëtte Angliviel, Jeanne-Yves Blanc ». Cap escriptora de llengua catalana; i la Simona passa, ben entès, totalment desapercebuda. Tomàs Garcés, ell no s’hi enganya. Queda admirat, corprès:
« en el tren que ens tornava a casa, naixia la meva amistat amb la germana del poeta. Parlàvem i parlàvem i ens cantàvem les cançons del Rosselló i de Catalunya… Quan Simona Gay ens deixava, a l’estació d’Oleta, la conversa s’estroncava brutalment ».
Aquest record dóna la mida de les qualitats d’animadora de Simona Gay, dona encisadora, d’una gran volubilitat. En cap manera no es tracta d’una germaneta tímida. És la dona resplendent que capta totes les atencions, que sedueix.
Aviat estranyarà. A Illa, el 26 de setembre del mateix any 26, quan amb motiu d’un homenatge de la Colla del Rosselló a Bonafont diu en públic la seua alabança al rector d’Illa, en versos catalans, hom queda parat, hom parla de « nova musa », no encara de « nova autora ».
La tardor i l’hivern, a Illa primer, a Reims després, li són fecunds. La primavera corona les seues primícies, poesia adolescent d’una dona de gairebé trenta anys. Els Jocs Florals de la Ginesta d’Or distingeixen « Adéu a Illa », peça d’un enyorer més implícit que les peces més nostàlgiques del Pons d’aleshores, però conjurat pel ritme alegre de la quarteta. Bonica i alegre, tota entendrida, ho és també « Nineta meva », altra poesia premiada. To planer, imatges salves del topisme floralesc. Gumersind Gomila defineix aquests poemes com a:
« reflex de la personalitat de l’autora: frescor, encís natural, espontaneïtat », tot subratllant la innovació que constitueix el fet i l’audàcia que representa: « La seva revelació féu sensació, era la primera vegada que una dama del Rosselló concursava a un certamen de poesia catalana ».
Per cert, ser germana de Pons restava un xic de mèrit a la innovació de Simona Gay. Car, en l’autor de Roses i xiprers (1911), El bon pedrís (1919), L’estel de l’escamot (1921), Canta Perdiu (1925) i estudiós de la literatura rossellonesa dels segles XVII i XVIII, troba alhora un crític exigent i un conseller benvolent que li diu el seu plaer de veure-la crear en aqueix « català tan menyspreat a casa nostra ». Li confia: « t’estimi sobretot en la poesia viva, espiritual, en cop de vent, perquè me representa la teua natura ». Ella rep agraïda les lliçons del mestre, que la incita a treballar més: les composicions sotmeses al judici fratern « re- velen un sentiment poètic real i una veritable delicadesa, mes les caldrà tornar a veure de prop ». La llengua encara incerta fa tortejar el vers. « Cal que t’apliquis a lligar més el teu pensament, a no gitar els mots un poc a l’atzar », a lluitar, doncs, contra la facilitat que li donaria el seu excés d’espontaneïtat natural. « No s’ha d’imprimir res abans de ser més segura de la llengua ».
Estudia que estudiaràs, la Simona conjuga verbs, confegeix ritmes, a partir de la gramàtica de Puiggari, de la del Pastorellet, aprèn columnes de mots descoberts en les lectures que li proporcionen el mateix Pons, Bonafont, Garcés aviat també.
PUBLICACIONS
Bonafont li obre les pàgines de la Revue Littéraire et Historique du Diocèse de Perpignan recentment creada. Ella li ret un homenatge rimat més treballat que el de 1926. Les quartetes de decasíl·labs prou regulars agraeixen sobretot al senyor rector de conservar a Illa les tradicions litúrgiques de l’antigor.
Si ja és poc comú que una dona escrigui poesia en català, pla més ho és prosa, car fins i tot els homes solen escriure en francès el que no és pròpiament líric; el mateix Pons, el més catalanitzat, alterna en les revistes proses catalanes i franceses. El relat de pelegrinatge « Una rossellonesa a Núria » és, doncs, una total novetat.
Capdavantera, ho és també la Simona a l’Almanac Català rossellonès de la Veu del Canigó de finals dels anys vint, on no es veu cap més dona que ella. Els Jocs Florals de Perpinyà la tornen a premiar pel conjunt « L’hort que s’assolella », i, consagració, ultra Pirineu, els Jocs Florals de Girona li atorguen la Flor Natural per tres composicions reagrupades sota el títol « Flors de mar ».
AIGÜES VIVES
Per fi, el 1932, el fill ten 14 anys, la filla aviat 10, Simona Gay pot publicar, a París estant, Aigües vives, un primer poemari. Tomàs Garcés, que n’ha fet el pròleg, destaca l' »ull ingenu, sense vels », parla de la « mirada infantina » de l’autora. Més tard, tornarà a dir com li costa « parlar de la poesia de Simona Gay sense evocar la persona física de l’autora ». El commouen « els versos directes, ingenus ». Mes sap els dubtes de la poetessa aprenent:
« ella coneixia els límits de la seva llengua. El vers li era difícil d’aconseguir, però hi lluïen, vivíssimes, les paraules apreses al camp i el record d’unes lectures, sobretot la del seu germà de sang i de poesia, que li mostrava els camins de l’Aspre i els camps deserts del temps passat ».
Les « paraules apreses al camp » són, potser, l’arcaisme « rodon », el verb « brunzinar », « s’assolellar », « gronxolar », « acomodar », « acocolar », els « manyac » i « manyagó », la « vessana » i el « timbau » o l’ús de la preposició « sus », o modismes verbals, els « som », els « tenes », la fonètica rossellonesa que fa rimar « ull » i « sadoll ». El record de la lectura del germà, per « camins de l’Aspre » i « camps deserts del temps passat », el trobaríem en « L’atzavara » o « Sant Pere del bosc », amb l’evocació dels avis de Corbera, i el recalca més d’una peça de Canta Perdiu. ¿Per què no? La inspiració és la mateixa; davant dels mateixos paisatges pensen en els mateixos avis i ambdós saben com, dels records corberencs de llur pare, ha nascut llur meditació.
En Aigües vives, Simona Gay endreça els seus poemes en dues parts entorn de dos temes: ella i Illa. Tomàs Garcés defineix la primera part com un « àlbum elemental on es desplega la vida d’una dona »; l’interessa més la segona part, que « pren més volada ». I tanmateix la peculiaritat de l’expressió poètica de Simona Gay és més dins els temes femenins de la primera part que en els temes de la segona, on la temptació, fins i tot inconscient, és gran de caure en les petjades del germà. Les dues parts s’equiparen en l’harmonia musical de l’octosíl·lab, repartit en quartetes on passa quelcom del ritme de la cançó popular, o en l’alternança, més alegre encara, de versos de vuit i quatre síl·labes. Recordant com n’eren, de pesades, la majoria de les altres poesies publicades en les revistes locals, hom tornarà a la influència del germà. Ara que s’han nodrit, germà i germana, a la mateixa font de la tradició popular, sentit els mateixos contes, oït les mateixes cançons, vora les mateixes llars, bé n’ha de quedar algun rastre comú.
Als sis poemes de l' »àlbum » femení « elemental » traspua la inquietud de la minyona esfereïda i atreta a la vegada. Les imatges són hortolanes: roses i taronger, i ella també, a la vigília del seu casament, forma part d’aquest bé de Déu, esdevé « poncella » destinada a l' »hort » de l’espòs. Sensualitat amagada al recer del Càntic dels Càntics.
Un cop casada, prova de fer participar l’estimat -un ideal espòs ideat- a l’exaltació que sent pujar en ella: « Ho sent amor? » Té menester de comunicar la intensitat del seu goig estètic, sola vessant del plaer autoritzada a una dona. Tem de no sentir-se corresposta, i aleshores s’adoba la realitat que vagi bé. Si l’espòs no respon, n’aprecia el silenci: « Tu no m’has dit una paraula /
i tota beutat m’has après », valora el més petit gest que vol carregat de símbols: « Sempre, avui com demà rajarà l’aigua clara, oh dóna-me’n encara en el clot de la mà ».
Com si renunciés a fer sortir del seu mutisme el qui, segons un títol, li ha « refusat una cançó », la poetessa esmerça el seu amor matern en la senzillesa graciosa de l’expressió, el bonic « la nina fa manyagó!,la viva tornada: « Nin eixerit, nina morena ulls d’aranyó… » El conjunt passa de bon tros el que se sol estilar en esbravaments materns versificats. Per fi, un poema didàctic, « Veus d’aigua », ensenya als fills el misteri del Riberal, la importància de l’aigua que alimenta horts i canyes. El seu deler de comunicació ha trobat en la maternitat un exutori.
Els poemes següents, « Flor de la clina », « No floreix no », « Cançó trista » i « L’amistat » són eixits del mateix « tènue enigma », la temptació d’un amor extraconjugal que, dona honesta, la senyora Gay només pot refusar, i això la posa malenconiosa fins que s’endolceixi la ferida en apagar l’amor en amistat.
La consciència en pau, almenys és el que vol deixar entendre la dinàmica del llibre, l’autora es dedica a cantar el seu país, l’amor més fort que tot que li porta i l’enyorer que en té. L' »Adéu a Illa » que fa al setembre, al moment de tornar-se’n cap al nord, és com un compendi de poesia ponsiana. ¿Però com enyorar el Riberal sense retirar a Pons?
Els poemes descriptius que segueixen, els dedicats a Illa com els inspirats per Sant Miquel de Llotes, no són mai simplement descriptius, sempre són a més estats d’ànim. « Gener », amb l’ametller que floreix malgrat el fred, és el goig de la vida, mentre que « L’atzavara » són les espines de l’abandó. « L’església de Sant Miquel » encomana la pau a l’ànima i tot seguit « On és ton goig? » diu el desfici. Tanmateix la pau vindrà amb l’evocació de l’Illa d’estiu i del nucli convivial de « La Font d’en Ribalta », bona per
fer-hi pausa tornant de collir préssecs, per rentar-hi la bugada, per anar-hi a l’aigua fresca. « Mollar d’agost » tradueix en una sèrie de correspondències la perfecció de la fruita, « sospir lleuger », »música pura », imatge de la perfecció de la creació.
Després de Tomàs Garcés tothom assenyala que els llocs evocats són els mateixos que els de l’Aire i la fulla o Canta Perdiu; seria més equitable per a Simona Gay de dir que Pons s’orienta cap a Montoriol, Sant Miquel de Llotes, el camí vell de Candell, sobretot gràcies a sa germana, casada amb l’hereu del mas d’en Marc i, doncs, mestressa de la vall del Gimenell i de la vessana de Canta Perdiu.
Les darreres « aigües vives » són marines: record del temps de Portbou enriquit per les estades estiuenques al Port de la Selva i la Selva de Mar, que aprofita per perfeccionar el seu català. El fidel Tomàs Garcés la recorda « amb el manuscrit a les mans, asseguda o ajaguda en les roques de la caleta dels Capellans, consultant, dubtant… »En l’últim poema, « Espai », l’absència de formes precises ajuda l’autora a amidar-se a l’infinit, a situar- se, criatura mortal, dins l’eternitat divina.
El 1933 la Revista de Catalunya publica un llarg poema narratiu, « El gorg estelat », escrit l’estiu de 1932 a Noedes, on ha parat tenda amb els fills vora l’estany. L’aspresa dels llocs suscita el meravellós de la tradició oral. Però, més que les malifetes de la dona d’aigua, poden agradar els apunts presos de la mateixa natura: la progressió pacient del dia, la prosaica becada: el gos vetlla, el ramat calma, sota el pi dorm el pastor o, en croquis ràpid, el sobtat temporal que fa la llegenda realitat: la sorra arremolina, pedres cauen del cimal
Mentrestant la vida, no sempre de bon aguantar, va feta de penes i goigs: la mort del pare l’hivern del 33, la naixença de la segona filla el 34. El premi dels Jocs Florals de Tolosa el 1935 per « Aigua i sol » li és un magre consol en la depressió del moment. El recull següent, Lluita amb l’àngel, n’és l’expressió.
LLUITA AMB L’ÀNGEL
Estructurat com el primer recull en dues parts, reflecteix en la primera part la vida interior de l’autora, examen de consciència en un moment que s’endevina dramàtic. És aquesta pròpiament la « lluita amb l’àngel ».
Si Garcés es mostra reticent: « aquest llibre no és pas el millor… La rima hi és temorega, apuntalada sovint en aparellaments. El metre es trenca i el vers, poc treballat, sembla un esbós de vers, de vegades» » un hom pot discrepar de la seua severitat per apreciar que el ritme ja no tingui aquella regularitat sense sorpresa dels primers versos. Més irregular, més treballat malgrat les aparences, el vers es fa imitatiu: « Flama i frescor, aigua i sol, el meu cant igual com l’ona és fort i relliscant d’una lliure alegria… »
La frase corre d’un vers a l’altre, s’atreveix a saltar sense pausa, l’encavalcament sovinteja, mentre la depuració de la descripció no va sense recordar el classicisme de L’aire i la fulla de Pons.
Mes la poetessa que ha deixat als que l’han llegida ràpidament la impressió d’una seguidora i pus, és ben diferent del Pons contingut de Cantilena. Dona exaltada, comunica a la seua producció els alts i baixos. del seu estat d’ànim; s’hi desfoga. Alternen els plaers intensos de la solitud o de la lluita contra l’adversitat viscudes com a goigs amb el neguit de la dificultat de crear, o l’angoixa existencial, més forta les nits d’insomni: « pels meus ulls no s’entrelluca i el meu destí no veig ni una palanca per passar el riu ».
Quan arriba l’hora de la « Lluita amb l’àngel », en lloc de deixar-se aclaparar pels esdeveniments, la dona forta que és o vol ser? planta cara, troba forces inesperades: sempre dreta pel combat esperava l’embat
Poema clau i tanmateix amagat « tant se val on », assenyala Carles Riba, Lluita amb l’àngel es fa ressò d’una « nit espiritual » entre les « nits quotidianes »,
« una nit en què el jo més profund prova amb l’àngel les seves forces, per merèixer el dia… ». Un cop passada la crisi, un cop vençut l’àngel, « la nostra poetessa se’n torna cap a les coses de la seva « pietas » que li són fidels i a les quals és fidel i amorosament atenta; se n’hi torna beneïda, forta de la seva joia ».
Retroba el camí de l’escriptura, « amb goig verdader la pàgina nevada ». Un « néixer de bell nou » l’emplena de pau. ¿Arranjament a posteriori com insinua Garcés? Tant se val si la Simona ho vol deixar creure, per creure- s’ho més fort.
I això fa que les estampes « Del país català » que constitueixen la segona part del recull apareguin un poc flaques després dels drames íntims que la poetessa acaba de fer compartir. Boniques invitacions al viatge en terres catalanes, això sí, però millors quan no demanen de moure’s massa de casa: « Sant Miquel de Llotes » de bon matí, on les impressions visuals se fan auditives: « silenci gris que un gall sonor esquinça i el sol amunt fa la claror d’un crit ».
Candell on la Simona s’assaja a plasmar el seu vers sobre els quatre temps de « la cançó rítmica del batre ». La mà esdevé més segura, la mateixa mà que dibuixa i pinta amb rar encert; la frase s’és desempallegada de l’estructura sintàctica: les enumeracions nominals copsen més bé formes, colors i impressions. Els « Aspres », encara erm desolat i cel de foc, bruc desflorit, estepa seca… «
Els Aspres sempre, a través del record de les paraules del pare quan ell mateix recordava, afermen els lligams de Simona Gay amb els Pons d’abans i li fan resseguir el procés ja experimentat pel seu germà.
Al poema « Espera », la dona prenys rep de la vinya una lliçó de paciència; paciència que sola pot conduir a la plenitud del darrer poema de límits voluntàriament esfumats, « En la llum pura », on la llum tardorenca s’adiu amb la satisfacció retrobada del viure. La terra ha produït els seus fruits, ha complert el seu deure, ara pot esperar, tranquil·la i satisfeta, tot i sobretot la mort. La dona, per tercer cop mare, ¿haurà superat la crisi dels quaranta anys?
PAGESA I DONA DE LLETRES
La guerra no triga a obligar-la a un retir relatiu fet de vaivens entre Illa i París, d’inseguretats i indecisions constants. Anys difícils de lluita per subsistir, de dubtes sobre ella mateixa i els que li són propers. Poua forces dins l’exaltació mística i l’oblatura rebuda al monestir benedictí d’En Calcat el 1942. Mes poc que oblida les dures contingències terrenals. Mena les terres del Mas d’en Marc, fa costat a sa mare, satisfà les exigències de marit i mainada. Manté costi el que costi el caliu català dins una família que les
intrusions matrimonials foranes tendeixen a aculturar. És de tots els fronts a l’encop.
El 1947 participa, al costat de nombrosos artistes catalans de les dues bandes del Pirineu, al Primer Saló d’Art Català de París. Com son germà hi exposa una aquarel·la, un Sant Miquel de Llotes, parent de les seves poesies.
El 1948, la Sorbona organitza els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Entre els premiats, Simona Gay, a qui era impossible no mostrar-se solidària dels catalans exiliats.
Quedar-se a fora de les bregues, est inflada sota la palmera del jardí de la casa de la Paraire a Illa, prou que li hagués fet bé, mes és que ella no podia veure patir sense compatir.
Esdevé, sense haver-ho cercat, una personalitat destacada del món culte nord-català, on sovint substitueix un germà gelós de solitud. Forma part del consistori dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or. Com a germana de Pons i dona de lletres, li pertoca escriure articles necrològics, com aquell, molt sentit, a la memòria de Joan Amade, on retroba en el poeta difunt un guia espiritual (« el pensament de la mort li era familiar, vola sobre la seva obra com la gavina de vol igual sobre l’estany de colors canviadissos »). Li demanen crítiques d’obres recentment aparegudes o articles de conjunt, com aquell « Méditations dans l’Aspre » on ressegueix Sant Martí de Cameles, Sant Pere del Bosc, Sant Pons de Candell, Serrabona en la poesia del germà, de la qual penetra l’espiritualitat potser millor que la pròpia. Hi parla d’aquell « sentiment religiós /…/ en el sentit primitiu dels lligams que uneixen un ésser al passat i als seus morts i més enllà, a l’eternitat ».
El germà se li ha fet més pròxim, d’ençà del 1953 que viu retirat a la casa que s’ha fet fer fora poblat vora el Bulès. És la intercessora a prop del solitari, dels joves que la postguerra porta a les lletres nord-catalanes: els Cerdà, els Català. Els escolta en nom del germà, els anima, com ell potser no ho faria. La Simona i en Josep se veuen cada dia. Ell li deu proporcionar documentació, calmar els entusiasmes, incitar-la a treballar més. I els seus escrits, a ella, agafen més gruix i solidesa.
LA FOLKLORISTA
A partir del 1934 ha engegat una tasca de recuperació de tradició oral. A Illa, a Bulaternera, a Bula d’Amunt, al mas d’Arsós, a Planès i Sant Pere dels Forcats espigola pregàries, conjurs, cançons i llegendes a prop sobretot de les dones velles amb qui se teixeixen lligams de mútua comprensió. Amb un rigor que estranya de part seva, fa recerques bibliogràfiques, compara versions, fa notar músiques i confia al públic, els anys seixanta només, els temes que considera acabats, sota el títol global, donat per en Josep Sebastià, de Folklore intime du Roussillon.
Quan l’Andreu, el fill, introdueix a casa el magnetòfon cap al 58, ella s’adona de seguida del magnífic recurs per a les seves collites de tradició. I també per captar la veu dels que estima: sa mare i en Josep, en Josep llegint el Misteri de Sant Pere Ursèol, i en Josep i en Tomàs Garcés dient-se mútuament poesies i comentant-se l’un a l’altre, en Josep llegint poesies seues, indicant, a petició expressa de la germana, les condicions de composició. Ella voldria « aprofundir en llargues converses el secret de la poesia fraterna » Han començat la lectura sistemàtica de l’obra de Pons a la tardor del 61; han dit que continuarien al febrer, quan en Josep tindria les dents noves…
MORT DE J. S. PONS
El 25 de gener de 1962 mor el germà. El dietari dels mesos que segueixen recull la intensitat del dolor: « la seva mort ens deixa desproveïts, les nostres mans obertes han deixat escapar els tresors, tot m’escapa… ». Ara s’adona de llur complementaritat: « havia tan sovint moderat la meua impaciència… m’agradava de l’escoltar i ho sabia… Mai no havia mesurat l’afecció que em lligava al meu germà gran ». Tot sovint enmig de la relació francesa sorgeix la prosa poètica en català, com el 7 de febrer de 1962: « I qui diria la dolça intimitat del germà i de la germana, jo l’escoltava i el seu pensament es feia meu; prou l’entenia que d’una mateixa pasta érem fets. Si ell tot ho sabia, per mi m’ho feia clar, m’obria un món d’intelligència, desfeia el llaç que m’oprimia, i en el blanc del dia, s’aixecava un colom blanc ».
La poesia brolla, que l’absència de l’estimat germà espiritualitza: « La teva mà », « L’àngel de Serrabona », « Aquella neu », que recorda les impressions de les curioses condicions climàtiques del dia de l’enterrament de Pons, i moltes altres, inacabades o insatisfactòries, que no publicarà en el pròxim recull, ara que la mort del germà l’ha feta, també, estèticament més exigent.
Torna la primavera que li fa més punyent l’absència perquè fruir tota sola és sofrir. Tot record li és dolorós i tot li és record: la florida dels presseguers com els primers espàrrecs. Els primers dies d’abril acaba el punyent « Neu de llum de la lluna », i al maig, « L’estret jardí » i els inicis de « Al roser ».
LA MALALTIA
Encara no identificat, el mal físic s’insinua. Durant una passejada a Llo un diumenge d’abril se li fa difícil caminar i aleshores troba els accents commovedors del poema, també integrat posteriorment a La gerra al sol, « La Mare ». ¿Quina mare?, totes, l’essència materna, la seua mare i la Mare Dolorosa de la Passió. Aviat es fa evident que pateix d’arteritis, diuen els metges de la família per no espantar-la massa. I ella que ten tantes coses a mig fer: contes començats que cal acabar, el Folklore encara incomplet. S’imposa una hospitalització a l’hospital Broussais de París. Moments terribles de gran meditació sobre la mort, de misticisme, de lluita. Malgrat tot, des del llit d’hospital, dóna forma el 2 de juny al « Rossinyol, rossinyolet », futur « Estret jardí » de La gerra. No para d’escriure, de cobrir pàgines de carnets de la seva lletra punxeguda. S’adreça cada vegada més a Jesús amb els mateixos termes que abans feia servir per al germà.
L’AFANY D’ESCRIURE
Entrenada des d’anys a la lluita i al refús, no accepta l’operació del peu que semblava imposar-se per evitar la gangrena, torna al seu bressol d’Illa i inesperadament supera la crisi i el mal li deixa un termini. Disminuïda, però sempre amunt i avall amb el 2CV, dibuixa, escriu, publica, fomenta el record del germà. Els cenacles literaris la consideren com l’hereva del pensament ponsià. Se li fa referència per a tot el que toca a Pons, i ella respon a tothom. Sembla que es multipliqui, dóna poesies en revistes, homenatges literaris, prosa poètica, cançons populars. Reprenent, ordenant i traduint, calmant les impressions recollides al dietari després de la mort del germà, porta a la llum « Els últims dies de J. S. Pons ».
Amb quina emoció rep la flor natural dels Jocs Florals de la Llengua catalana al Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, la tardor del 64, ben conscient que s’homenatja a través d’ella la fidelitat al germà!
El coronament de la carrera serà el 1965 La gerra al sol, publicat a Barcelona i sense menester de traducció francesa com els dos reculls precedents.
LA GERRA AL SOL
Dedicat al seu germà, amb pòrtic de Marià Manent, és el fruit d’una depuració dràstica des del manuscrit Camins, confegit a base de poesies amargues i coixes dels anys trenta-quaranta, fins a l’esporgada exigent de L’alè del bosc dels anys seixanta. En queda a La gerra al sol, títol metonímic, preferit a última hora a El mas d’en Marc, un equilibri de tres parts.
La primera, « L’alè del bosc », s’obre sus d’una gerra que s’estava polsosa al celler, fins que, treta a fora, un raig de sol la torni a omplir d’oli metafòric. És el símbol de l’intent de Simona Gay de tornar a donar vida a l’autenticitat catalana de la seua terra, més enllà dels folklores, segons la lliçó de Pons, precisa Francis Català.
La juxtaposició nominal, cada vegada més freqüent, permet de fer vorejar unes pinzellades; els lligams lògics han esdevingut inútils, van sobreentesos: frescor de falguera, flaire de bolets… blavor de les lloses plenes d’humitat.
Més que mai les fronteres s’esborren entre les sensacions; tota la natura és correspondència: « Quan ha plogut el crit de la puput allarga el cel »
La poetessa atalaia els misteris de la natura, vol presenciar el primer florir del primer ametller, vol destriar què fa l' »Acord callat » de la font del Gimenell amb el vern que li fa vora. El caminar li és penós, es fa més difícil per a ella penetrar-se de « L’alè del bosc » que el germà sentia a la tribuna de Serrabona, però ha atès una plenitud sensorial que no la deixarà, que la segueix « Tot dormint ».
Els poemes de la segona part, « Horts d’Illa », encanten per llur prosaïsme, despreocupat sembla. Juliol diu amb precisió tècnica, però encert poètic, la terra clivellada de secada, l’excés de fruita (« Moren de massa vida / els presseguers vinclats »); no hi falta ni el « llimac pacient » -¿ressorgiment del bestiari ponsià?- que « lliga els préssecs a terra amb caminets de plata ». Acceptació profundament panteista i cristiana alhora del cicle de la vida, del qual l’any és la imatge pagesa. El poema es fa pregària humil: « Beneït sigui el temps ».
Ara, tots els poemes són planers i metafòrics pels ressons que tenen en l’autora: « El llaurar », « El sembrar », « L’aiguat » i, imatge constant des dels inicis poètics, « L’atzavara », símbol de sacrifici lliurement consentit. Cal resignar-se com la flor de l’atzavara a sublimar-se en el florir: ja no seràs més que una tija oferta amb llaços desfets.
Després d’un cert romanticisme als reculls precedents, La gerra al sol és l’obra clàssica, lliure de tot amanerament, que fa cap a l’essencial, tallant pel dret. Una obra de maduresa. Simona Gay va pels setanta anys. Li haurà calgut la mort del germà per guanyar-se la llibertat creadora, al moment en què tot la gira cap a la veneració del germà, quan més a prop de la seua memòria se vol.
La tercera part de La gerra, recull, voluntàriament deslluïda, la crisi dels « Camins » dels anys quaranta, quintaessenciada en uns poemes de devoció marial (« El camarill », « Quadret de retaule », « A una verge de Fra Angèlico », « Meritxell ») i uns enlairaments místics propiciats pel contacte físic amb la natura (« Al pas de la nit », « L’ànima meva »). Superat també l’aclaparament dels tres mesos que seguiren la mort del germà, els darrers poemes, a partir de « Sol i neu », són, depurats, aquelles elegies que li van venir com a raig fet, a la primavera i l’estiu del 62.
L’acollida és entusiasta, perquè el llibre, clar i dens, s’ho mereix i sembla a tothom que se continuï oint Pons.
ELS DARRERS ANYS
Ha mort el marit, que s’havia fet cada dia més pesat; ha mort la mare al maig del 64. La Simona se sent sola a portar el pes d’en Josep Sebastià. La malaltia s’agreuja, tanmateix no se desanimen la Simona Gay mare ni la padrina Simona, ni l’escrip-ora que ten contes començats fa anys i els publica (« La font d’oli », el 1967, « El poder del cant », el 1968) sostinguda per una fe sense escarbella, l’espiritualitat benedictina i la benevolència franciscana, confortada per l’evidència de la pietat popular, tota plena de gràcia ponsiana:
« Pensi als llocs que habita el pensament de mon germà, no són pas els mateixos o, més ben dit, s’hi ha afegit quelcom. Serrabona és sempre Serrabona, alt lloc de solitud i pregària obligada, mes la mà d’en Josep s’és posada sobre les columnes fresques i els seus ulls han espiat els pendissos de bruc. La llum que baixa ten un esclat nou i l’ombra és poblada de la seua interrogació sense fi ».
Cada dia treballar li demana més esforços, i justament és ara que voldria acabar d’altres contes, « La més petita », « Les tres fonts », publicar el seu Folklore intime i redactar una biografia del seu germà. La malaltia la frena. El 19 de març de 1969 s’acaba el seu dietari. Mor el 26 de març: « abandona el senyor » la « germana de sang i germana de poesia » de Josep Sebastià Pons.
Més germana que mai i més ella mateixa que mai, d’ençà que la mort del germà l’ha feta més autònoma, més responsable de la pròpia creació. Assoleix maduresa i equilibri al moment més dolorós de la seua vida, quan, colgat el puntal, s’ha d’aguantar sola i assumir la continuïtat ponsiana.
